Pràctica número 2: La dessensibilització sistemàtica

INTRODUCCIÓ

Al 1879 trobem a en Wilhelm Wundt ( estructuralisme) estudia de què consta la ment.

A finals del s.XIX trobem en William James (funcionalisme) estudia el funcionament de la ment.

La psicologia, fa molts anys la definien com la ciència que estudia estats de consciència, però la consciència és un element abstracte. Aquesta definició, no va agradar a tothom, i va ser modificada per la ciència que estudia la conducte observable. D’aquí neix el conductisme (1911-1913), per John Watson.

El conductisme deixava fora tot allò que no es podia observar, per tant no tenien en compte el relacionat per exemple amb els pensaments d’una persona.

Trobem antecedents que porten a en Watson a dir això:

Freud, a finals de s.XIX ( Ref. Interpretació dels somnis i la psicoanàlisis.)

Pavlov ( 1849-1936), estudiava els animals, concretament el sistema digestiu d’aquests.

Pavlov, en un d’aquests estudis, va fer un observament, es va fixar en que els gossos començaven a salivar abans de que els i portés el menjar, això li va donar que pensar.

Va veure que els gossos associaven estímuls. A partir d’aquí es va començar a interessar també per al comportament d’aquests, i així desenvolupà el condicionament clàssic.

També va veure doncs, que això que havia observat podia ser aplicable en humans, i que amb el que havia observat podria explicar les fòbies.

                       Estímul-------Resposta

Apareix Skinner (1904-1990), que defineix el condicionament operat al s.XX.

Afegeix a l’esquema de Estímul-----Resposta les conseqüències, per tant, l’esquema ens queda:

                     Estímul-------Resposta-------Conseqüències

Doncs, la resposta augmenta o disminueix depenent de la conseqüència que tenim de l’estímul.

Joseph Wolpe (1915-1997) i Mary Cover Jones (1896-1987), seguidors d’en Watson.

Se n’adonen de que si una fòbia es pot generar, també s’ha de poder eliminar.

Aquí neix la dessensibilització sistemàtica.

Dessensibilització sistemàtica.

És un mètode terapèutic basat en principis conductistes i en particular en el contracondicionament. La dessensibilització sistemàtica sembla resultar especialment adequada per al tractament de les fòbies. Es tracta d’aconseguir que el subjecte produeixi respostes noves ( adaptatives) a estímuls que anteriorment provocaven en ells respostes no desitjades. Las fases fonamentals d’aquesta tècnica són les següents:

-         El terapeuta estableix una jerarquia de situacions relatives a l’objecte fòbic, ordenades de menor a major intensitat ;

-         S’entrena al subjecte en una resposta antagònica a l’ansietat, generalment aquesta resposta és la relaxació muscular ;

-         Es presenten al subjecte la sèrie de situacions ansiògenes començant per la de menor intensitat, quan el subjecte ja no respon davant d’aquesta amb la resposta d’ansietat, sinó que respon am relaxació, immediatament es passa a la superior. Així sucessivament fins que el pacient ja no mostra ansietat ni por en cap de les presentacions de l’objecte fòbic.

( Ens referim a la fòbia com a un objecte fòbic, cal destacar que també poden ser fòbies a situacions determinades, a fer alguna activitat, a enfrontar-se a depèn què, etc ja que pot arribar a ser molt variable.)

PRÀCTICA

Som psicòlegs conductistes, i la pràctica que realitzem està basada en crear 10 passos a seguir per a eliminar una fòbia a una nena de 8 anys que es diu Júlia, a la qual un dia al pati de l’escola li va picar una abella, a causa d’aquella situació no vol baixar mai al pati, fins i tot quan és obligada a sortir, fa el possible per a marxar.

10 Passos a seguir:

1. Quan la Júlia està a casa amb la companyia de la mare i relaxada mirant els dibuixos, li posem dibuixos on pugui veure abelles, com per exemple l’abella Maya.
2. A la Júlia li agrada molt pintar, per tant, aprofitem això i en hores de pintura li fem pintar un dibuix en el qual apareix un paisatge de primavera, amb nens jugant, flors i abelles jugant.
3. A l’hora de jugar amb els pelutxos, li compren l’abella Maya i la mare jugarà amb ella i el peluix.
4. Abans d’anar a dormir, a la Júlia li agrada que li llegeixin contes, li llegim contes que parlin positivament d’abelles, i que ella s’ho passi bé escoltant les històries, aprofitant per intentar fer-li veure com una picada d’abella tampoc és molt greu.
5. Portar la nena a jugar amb el seu pare al parc, on la nena pot veure abelles volant que no li fan res.
6. A l’hora del pati, portar la nena a la porta del pati per que pugui veure com els nens juguen independentment de les abelles.
7. A l’endemà, motivar a la Júlia per a que surti al pati a fer els seus jocs preferits amb els companys sense deixar-la sola.
8. Dir-li a la mare que quan la nena li expliqui que a sortit al pati, la mare tingui una reacció més positiva com per exemple que la recompensi amb alguna cosa que li agradi molt.
9. Els dies que la Júlia no vulgui sortir al pati, no obtindrà la recompensa ni la reacció tan positiva de la mare.
10. Sortir al pati per si sola a jugar amb els companys amb possibilitat de presència d’abelles, i que actuï amb normalitat.

Passos realitzats per:

Ana Cimpean

Miguel Fernandez

Marta Cosin

Explicació dels passos

En els primers quatre passos, bàsicament el que intentem és que la Júlia, en moments en els quals es troba relaxada i contenta, vegi dibuixos, pinti abelles i fins i tot jugui amb pelutxos d’abelles, perquè així aconseguirem introduir les abelles en moments en els quals està agust i així començar a perdre l’ansietat produïda per les abelles.

En el cinquè pas, la Júlia jugarà en un lloc que no serà el pati de l’escola, però veurà que també hi poden haver abelles i no li han de perquè picar, simplement estan per allà.

En el sisè pas, intentem que a la Júlia, veient com els altres nens juguen, s’ho passen bé i no els hi passa res, li entrin ganes de sortir a jugar.

En el setè, la motivem a que surti acompanyada per a que es vagi acostumant i no es senti sola ni angoixada.

En el vuitè i novè pas, farem que vegi que allò que fa o no fa te conseqüències, motivant a la nena a fer el que li proporcioni les conseqüències positives.

En l’últim pas, esperem ja, que la Júlia pugui sortir sense fòbia.

Sempre que algun pas no s’assoleixi correctament, no avançarem al següent, tornarem al pas anterior.

REFLEXIÓ/ CONCLUSIÓ

Aquesta pràctica, personalment crec que és molt positiva, per ajudar als demés a superar pors i ansietats i per ajudar-nos a nosaltres mateixos, qui és que no té una fòbia?

També he de dir doncs, que en el món de la psicologia, tot és força relatiu, penso que són problemes molt abstractes i per tant solucionar-los no és tan fàcil com un altre problema per exemple, més orgànic.

La dessensibilització sistemàtica, és un mètode que pel que he pogut observar, és molt interessant i eficaç, tot i ser o provenir de idees conductistes amb les quals no estic totalment d’acord. Aquesta manera de tractar un pacient amb fòbies per fer-li desaparèixer em sembla molt adequada.

Doncs, primer el terapeuta estableix una jerarquia de situacions relatives a l’objecte fòbic, ordenades de menor a major intensitat, per tant, si el pacient no supera un pas, no passarem mai al de major intensitat, evitant així el patiment del pacient.

Penso, que cada pas que es supera és un avanç per a nosaltres com a terapeutes i per al propi pacient, veure que està millorant aquesta angoixa pot ser una font de motivació per aquest.

Com tots sabem, cada persona es diferent, això implica diferents maneres de reaccionar davant de teràpies així, penso que en provar i conèixer alternatives no es perd res, el que no pot funcionar en un pacient, pot funcionar en un altre.

Si no adquiríssim coneixements i diferents maneres de veure, treballar i actuar, crec que la nostra capacitat terapèutica quedaria molt estancada.

Adjuntu un link que m’ha semblat interessant  el qual parla una mica sobre les angoixes i les fòbies.

http://www.youtube.com/watch?v=_MNsLXCPc88